Veieu els que us deia del clima…no havia vist mai nevar tant!!!
S’ha passat dos dies sense parar quasi de nevar! Pero aquí tothom té pales i unes maquines petites per treure la neu i fer-se el seu propi caminet per sortir de casa!!
PD. ‘n’hi ha per agafar un infart’ amb tanta neu!
entro a la pàgina del editor del blog…
faig clic a afegir entrada nova…
Vol dir que torno a ser fora de casa, i que torno a tenir ganes de compartir amb tots les noves experiències que tinc la oportunitat de gaudir. Fa uns mesos escrivia des de Corea del Sud, a uns 10000 km al est, ara escric des de uns 10000 km a l’oest!
Estic a Boulder, tercera ciutat més important del estat americà de Colorado.
Com veieu en el mapa es troba al bell mig del país…a 1500 km del mar més proper! I això en que es tradueix? Doncs en un clima molt i molt continental…com si em trobes ben bé al mig de la estepa siberiana! L’ambient és molt sec, tinc els llavis tallats des del primer moment, i la pell de cocodril…(algun consell germaneta?)!
Boulder està situat al peu de les Muntanyes Rocalloses, una de les serralades més grans del món! El paisatge que em rodeja és totalment diferents al que estava acostumat a Corea, i no tan diferents d’algun dels indrets de Catalunya…és un paisatge similar a la Cerdanya, però a escala americana!
Tan sols porto una setmana…que l’ha he dedicat exclusivament a buscar el meu allotjament durant aquest 5 mesos! Però tot i això, ja m’he adonat d’alguns trets que fan Boulder una ciutat molt especial, fins i tot dins dels mateixos Estats Units d’Amèrica. No he vist n’hi un dels típics americans amb talla super XXXL. I la quantitat d’immigrants, llatins i negres, és gairebé zero, quan la proporció al país és del 30 per cent. Els propis autòctons l’anomenen ‘The Boulder Bubble’ (La bombolla Boulder) ja que no representa una ciutat típica americana. I a què és deu?Doncs segurament a que el nivell de vida és alt, i a que la gran majoria del habitants son estudiants o viuen per la universitat. Actualment la universitat té 30 000 estudiants i la ciutat 100 000 habitants.
És una ciutat bolcada a la seva universitat insignia, Colorado University, una ciutat bolcada als estudiants, una ciutat bolcada als joves!
Què?? algú s’apunta a fer-me una visita??
una abraçada americana (és a dir 10 vegades la dimensió de les normals!)
xavi
PD: acabeu el post sabent una mica de geografia…perquè puguin dir ‘esta juventud està preparadissima’!
Estic a l’aeroport…m’esperen altre cop 14 hores de vol…per tornar a ser a terres conegudes
I la veritat és que el sentiment es força estrany! Fa un parell de setmanes tenia moltes ganes de tornar a casa, tornar a veure els amics i familia, i sobretot deixar de menjar arròs i sopes d’alga. Hagués pagat molt per agafar el vol a mitjans d’agost…
Però la veritat és que ara mateix tots aquests sentiments ja m’ha abandonat…i només penso en que probablement passarà molt de temps fins que no torni a trepitjar a aquesta terra que ara abandono, que m’ha brindat un munt d’experiències, aventures i amics, i que m’ha fet acumular un munt de records.
La veritat és que al veure tant a prop el final em venen al cap tot allò positiu de la meva estada i a la vegada penso en com era la meva vida a Catalunya amb les seves coses bones però a la vegada amb els seus inconvenients. La meva estada a Corea era molt i molt dinàmica, i al mateix temps modelable, vull dir res estava fixat i jo mateix em podia anar inventat el dia a dia, si no em m’agradava el café d’un bar en buscàvem un altre, o si alguna persona et deixava de fer el pes, intentaves conèixer d’altres…Tinc la sensació que torno a una vida on tot està més o menys escrit i que probablement trigaré en trobar-me en alguna situació que em sorprengui!
Suposo que la nostàlgia és un sentiment que acostuma aparèixer en aquestes ocasions i que segurament quan torni a provar les croquetes de la mare, o quan torni a estar a la Coca amb els amics, o pugui abrasar a les meves germanes, desapareixerà a poc a poc i apareixerà el sentiment del dolç records de sis mesos de somni.
M’agradaria poder definir la meva estada, per poder fer un post bonic per dir a deu a Corea com es mereix..però es molt difícil descriure l’aventura amb poques paraules. De fet m’en ve una a la ment ‘APRENDRE’…si! Crec que aquesta descriure una part molt important! Tinc la sensació que he aprés un munt, i no parlo del aprenentatge acadèmic..sinó l’aprenentatge de la vida!I per posar-vos un exemple fàcil i descriptiu: qui pot dir que sap com comportar-se davant una crisis nuclear? Sembla de pel·lícula, però com sabeu és la realitat! De la mateixa manera que una de les coses que més he aprés és a obrir la ment, a comprendre i entendre una societat i cultura tan distant a la nostra.
En fi no sé si serà el meu últim post…perquè soc conscient que us vaig dir que us passaria algunes fotos del meus viatges per Asia, així que algun dia d’aquest, quan torni a estar tranquil al escriptori de la meva habitació a Cardedeu escriuré una mica més, per anar acabant de completar el meu blog de viatge.
Fins d’aquí a algunes hores o fins a la propera (que espero que sigui aviat) al que us deixo a Corea!
Hola a tothom!!
per fi!!!! despres de molts dies de provar-ho per fi he trobat un lloc on poder descarregar les fotografies i penjar les en blog…des de l’ultim dia que vaig escriure a plogut molt!
En aquell moment tot just comensava el meu viatge a la Xina…i ara quasi acaba..de fet em queden 3 dies per tornar cap a Korea!
Pero he pensat que no posare totes les fotos interessant en un mateix blog, perque seria massa, dividire el meu viatge en tres: les megatropolis que he visitat, hong Kong i Shangai, el sud de la Xina, Guilin i Yangshou i per ultimun ultim post (o dos) amb la magnifica ciutat de Beijing!
Hong Kong i Shangai tenen bastant trets en comu, tot i que les dues tenen una historia i un present forsa diferent! Similutuds: en el dos llocs parlen xino, tenen port, i hi ha tantes botigues de Rolex com McDonalds. Diferencies: tenen moneda diferent, i en principi Hong Kong te unes lleis de mercat diferents a la del pais de la Xina..i dic en principi perque despres d’aquest dies a la Xina..la idea de la xina comunista..doncs mes aviat en queda poca..
Us deixo dos fotos de Hong Kong primer （se que en la segona la meva cara ‘es digna de admirar’ pero es q aquest orinador va molt i molt lent..i em fa molta mandra canviarla)..i despres dues de Shangai (tocar la panxa d’unbuda somrient dona bona sort i bona fortuna!xD)
Fins ben aviat..perque quan arribi a Korea podre torna a utilitzar el meu estimat portatil! i bloggejare tot el que no he fet fins ara!
una abrasada molt forta!!
hola a tothom!!!
sere breu i concis!! perque el temps vola i en un ciber cafe el temps equival a diners!!
Dimecres passat han comensat les meus preuades vacances! I no hem esperat un dia en agafar un avio i viatjar per a tot arreu on ens sigui possible!
Ara mateix escric des de Puerto Princesa que es la capital de la illa de Palawan, a les filipines! Aquest illa es talment el paradis… amb perdo de la meva estimada Menorca..pero aquesta illa juga en una altre lliga!
Disfruteu de les imatges i no us dic res mes!
La meva proxima destinacio es Hong Kong…em temo que tot el contrari d’aquests primer dies del meu tour asiatic!
PD. als teclats filipins encara no han arribat el accents!xD
Ei companys!!
Us vaig prometre les fotos i l’explicació de la meva excursió a la illa de les meravelles. S’ha fet espera, ho sé, però espero que us agradi l’aventura!
Posem-nos en situació: l’últim post era de divendres a la nit a punt de començar un pont de tres dies que teniem intenció de passar-lo a una petita i solitària illa del sud de Corea, que una amiga autòctona, Da Eun Kim, m’havia recomanat com a una del joies del país.
Ens vam llevar a les 6 del matí per agafar un bus que anava directe fins al port més proper a la illa, el viatge havia de durar 5.30 hores, penseu que era ben bé a l’altre punta de la península. Però ja se sap que les coses no surten com un s’ho espera, així que al arribar a la estació de busos a les 7 ens van dir que no quedaven places…així que vam pensar ràpid un pla B. i vam agafar un bitllets que ens duien a la costa est, a Sokcho, lloc famós per a les platges de sorra fina, el lloc d’estiueig preferit del coreans. A més està molt a prop del parc natural de Seoraksan, que diuen que és el més espectacular de Corea…i així ho penso jo també!
El trajecte va durar 3.30 hores i vam tenir temps de refer els plans i pensar que faríem durant el cap de setmana. Per cert, els companys de viatge eren l’Audrey, la Fanny i el Benoit! Teniem ganes de caminar pel parc natural així que vam decidir anar-hi directament. Teniem intenció de començar a caminar a la tarda i dormir en una de les cabanyes que hi ha repartides pel parc, on et deixen dormir per 5 euros, i continuar caminant l’endemà al matí! Penseu que és un parc natural enorme, que pots trigar més de 12 hores en arribar al pic i tornar, per això hi ha molts coreans que comencen a caminar de nit i tot! Per cert a l’entrada del parc hi ha un espectacular buda de més de 12 metres d’altura.
Segon problema que ens vam trobar, no hi havia places a cap de les cabanyes del parc! Resulta que al ser un pont de tres dies, tot els coreans havien tingut la mateixa idea que nosaltres…però no ens vam rendir i vam decidir per majoria simple que faríem bivac quan estiguéssim cansat de caminar! Mireu la foto de la nostra habitació! Per sort no ens va atacar cap dels tigres que diuen alguns excursionistes que veuen de tant en tant. El següent dia vam caminar tan com va poder…tot veient paisatges extraordinaris! I a les sis de la tarda tornaven a ser davant del buda! Havia estat molt bé, però aquest cop per majoria absoluta, vam decidir no tornar a dormir al parc!
Vam anar cap a Sokcho la ciutat turística de platja, vam gaudir d’unes cloïsses a la planxa, i vam decidir dormir a la platja, que tenia pinta de ser més còmode que la roca de la nit anterior. La veritat és que llevar-se amb l’escalfor del sol matiner i la remor del mar és un regal de la mare terra!
El matí següent vam dedicar-lo a passejar per Sokcho tot topant-nos amb coses curioses com ara aquest remolcador que permetia travessar el canal i anar d’un costat a l’altre de la ciutat. A mitja tarda vam agafar l’autobús per tornar…i vam sofrir l’operació tornada d’un pont de tres dies d’una metròpolis de més de 20 milions d’habitants…només dir-vos que el viatge de 3.30 hores va durar 8 h…riu-te’n del embussos del peatge de l’AP-7. Però en fi, que com que el cap de setmana havia anat tan bé, el viatge de tornada només queda com una anècdota més!
Bé doncs aquí acaba el relat, espero que us hagi agradat i que us quedeu amb la idea que encara que Corea sigui un país molt dens i que sembli que tot són ciutat grises, també amaga molt tresors naturals i increïbles que intentaré descobrir!
Hola amics!!
Som divendres al vespre i m’espera un interessant cap de setmana de tres dies! Sortosament els astres s’han alineats i ens han donat festa el dilluns, cosa que encara no havia passat mai en tota l’estada que porto aquí! Així que amb tres dies per endavant ens hem plantejat una bona excursió. Anirem a l’altre punta de Corea a una zona on hi han un munt d’illes a fer excursions! Ja us explicaré que tal ha anat, i espero penjar un munt de fotos precioses!
Bé doncs, anem al tema que volia anar! En aquestes dues últimes setmana han passat forces coses interessant però en vull remarcar dues, una més acadèmica i una altre de més lúdica!
Comencem per la acadèmica, que és més aburridota! Cada any la KWRA (korean water resource association) organitza un Congrés on es troben tots els experts en el tema de l’aigua i debaten sobre els temes d’actualitat, també conviden a experts de fora, japoneses, americans i australians. I també conviden a estudiants del sector, on hi entrem nosaltres!! La qüestió és que els estudiants coreans van d’oient, mentre que a nosaltres el nostre professor ens va demanar de preparar una presentació sobre la opinió dels estudiant espanyol respecte el projectes hídrics coreans! Així que en Carlos i jo ens vam prepara una exposició, òbviament en anglès, i la vam presentar davant de més de una cinquantena de oients, entre ells el president de la KWRA. A part de la nostra actuació vam poder assistir a un munt d’altres presentació, i la veritat és que va ser força interessant! A més la conferència era en una ciutat llunyana de Seul, així que ens vam quedar a dormir tots els estudiant i vam anar a sopar i beure junts! Va passar-ho molt bé! La única foto del tema, és del sopar..jejeje!
On surto amb les companyes de classe, Shinae, Ji young, Ji eun i el nostre professor, els prof. Choi! Els nostres companys de classes són molt bona gent, el problema és el professor, que el fa treballar molt i no els deixa temps per sortir, per això hem d’aprofitar les sortides acadèmiques per passar-ho bé!
L’altre tema que tinc ganes d’explicar-vos és el del festival de la Universitat i la performance del club de Taekondo! La setmana passada es va celebrar el festival de la Universitat de Incheon. Aquest dura tres dies on s’organitzen concerts i els diferents clubs de la uni preparen espectacles per presentar als altres alumnes. També és munten un munt de paradetes per tot el campus on es venen menjar i begudes i taules per tot arreu, a l’estil d’una festa major! Les paradetes les organitzen els club o facultats per treure’s uns dinerons…així que ja veieu tot plegat va resultar ens uns fantàstics dies amb un caliu especial! El moment estrella del festival és el concert del cantant famós, cada any en conviden a una, bé…famós, famós, només pels coreans…Per a mi el moment estrella era una altre! El taloners del concert eren ni més ni menys que el meu club de Taekondo, el meu club té molta fama, i són molt populars, per això a la seva actuació se li reserva un moment especial!
Veieu quina fila que feiem! Us asseguro que surto a les dues fotos, em sabeu trobar? Va anar molt bé i els nostres capitans estaven molt orgullosos de la actuació! Jo no tenia un paper massa rellevant a la actuació, però vaig trencar unes fustes i vaig participar en uns demostració de moviments. Tot i això el dia següent, molta gent pel campus em preguntava si jo era del club de taekondo! Penseu que hi havia gairebé un miler d’estudiant mirant…i que els estrangers som fàcil de veure!
Bé doncs ja veieu que aquestes últimes setmanes han sigut intenses i a la vegada molt bones! Vaig agafant, de nou, el ‘gustillo’ a la vida coreana, i tinc la sensació que anirà in creixendo! A veure si al final em farà pena i tot marxar!
Una abraçada a tots! I us prometo unes fotos del viatge d’aquest cap de setmana que té molt bona pinta!
Crec que torna a ser hora de reprendre la idea del blog!
M’ha costat unes setmanes tornar a tenir ganes d’escriure, però bé, començo a tenir experiències i anècdotes divertides de la segona etapa a Corea, i tinc ganes de compartir-les amb tots vosaltres.
Des de que vaig arribar a Corea, bé de fet des de que vaig veure ‘Españoles por el mundo’, hem rondava pel cap una idea, que vaig poder materialitzar el dissabte passat! Aquesta idea era assistir a una boda coreana! i ja veureu que és una experiència digne d’escriure al blog.
Primer de tot explicaré el més sorprenent, que jo encara em costa de creure, el com van aconseguir participar-hi. El José, un del malaguenys, va anar a la oficina de relacions internacionals de la universitat per arreglar uns papers. Mentre ho feia la secretaria li va preguntar tot inocenment: ‘Do you play the guitar?’ El José és un gran apassionant de la guitarra espanyola i no va dubtar en respondre un efusiu ‘ yes’. Llavors la secretaria li va preguntar si podia anar a tocar la guitarra a la boda d’un company seu. El José, que s’apunta a totes, no va pensar-s’ho ni un moment en acceptar, tot pensant en el buffet! Així que va fer camí cap al dormitori i ens va preguntar si el podíem acompanyar a cantar. I així és com es va formar l’internacional quartet vocal i guitarra espanyola.
Ens vam ‘preparar’ una cançó i el dissabte a les 11 a.m. vam quedar amb el nuvi al centre comercial d’Incheon; on increïblement es celebraria la boda. Val a dir que vam conèixer el nuvi una setmana abans del casori tot bevent unes cerveses.
El ‘wedding hall’, el lloc on es celebra el casament, està a la 3r planta del centre comercial d’Incheon, i s’hi arriba tot travessant el H&M i algunes botigues de moda infantil. No el descriure perquè amb un parell de fotos crec que n’hi ha prou.
Les boda aquí són molt més lleugeres: duren mitja horeta curta, i els assistents estan asseguts en còmodes cadires, amb aire condicionat o calefacció si s’escau.
Desprès del ‘si vull’, i els anells, que per cert no hi havia petó (massa escandalós per aquesta societat), ens tocava cantar! La veritat és que no ho vam fer malament, i els assistents ens van oferir un càlid aplaudiment. Tenim vídeo, però te drets d’autor…! Així que serà per a ús privat!
A me’n oblidava, un parell de trets curiosos que van fer l’experiència molt divertida: hi havia pastís de boda que van tallar amb una espasa, el problema és que era un pastís rodó de menys d’un pam de diàmetre, de nata i sense cap gràcia! Un cop tallat unes hostesses el van retirar i ja no el vam tornar a veure més, la gràcia és que just uns minuts desprès de retirar-lo en van tornar a posar un de nou, totalment idèntic, per a la següent boda que no tardaria en començar! Per cert el pastís tenia dos veles (una blava i una de vermella) que van ser re utilitzades en el següent pastís, devia ser una boda ‘low cost’. L’altre cosa curiosa va ser la sortida del nuvis: un cop casats els nuvis feien el camí cap a la porta del hall amb la musica de marxa nupcial, i a la porta els esperaven uns quants nens per tirar confetis (fins aquí res massa sorprenent), el que passa és que després de la tirada de confetis, en compte de marxa cap al restaurant, van fer marxar enrrere, van desfer el camí fet com si res i van començar a fer fotos just davant del altar!
El dinar va ser a la planta quarta del centre comercial, un buffet lliure, de qualitat mitjana-baixa, en una sala plena de taules rectangular… i cadascú es podia asseure on vulgues, així els nuvis s’estalvien la sempre difícil feina de distribució!
En fi…tot ben curiós! Tinc la sensació que intenten importar una tradició, el casament tipus occidental, que no es seva, i no ho acaben de fer com caldria!
Bé doncs espero tornar a agafar la rutina del blog i anar-vos explicant de nou aquestes coses curioses, i en general tot el que estic vivint en aquest curiós país!
una abraçada!
PD: A ella li agradava molt llegir el blog, i sempre m’animava a seguir escrivint! De fet la idea va ser seva! Sempre amb tu!
Bona matinada a tothom!
I dic matinada perquè ara mateix el meu rellotge posa 3:35 am! I no és que estigui estudiant durant tota la nit, com fan molts dels meus companys del dormitori, ja que ara tots els estudiants d’Incheon estan de mid-term exams i s’ho prenen molt molt en serio!Per cert la cosa és tan seriosa que el dormitori ha aixecat varies restriccions, com ara es pot tornar després de les 12 de la nit, per tal que els estudiants es puguin quedar tota la nit a la biblioteca, o la llum pot estar oberta 24 h, perquè tothom pugui estudiar amb condicions coherents! Però bé, jo tinc la sort de no tenir examens, i la raó que em manté despert fins tant tard és el partit de la final de la copa, això de ser culé a l’altre punta del món no és feina fàcil…però com que es porta al cor es fa aixó i més!
Bé doncs, anem al tema! Aquest dissabte vam anar al Bukhansan a passar el dia! I que és aixó? Per sort no és ni un centre comercial, ni un restaurant de barbacoa, sinó una muntanya a 20 minuts del centre de Seul! La veritat és que tenia moltes ganes de fer alguna excursioneta, així que com que dissabte feia un sol esplèndid i una temperatura considerable no ens ho vam pensar dues vegades! Tot i que no us penseu que vam fer l’ascensió al Everest, és una muntanya que té varies parades de metro i tot, i a la primavera està bastant concorreguda per una munió de coreans que intenten buscar una mica d’aire fresc! Heu de pensar que és un estil de Serra de Collserola, que la ciutat li arribar ben bé fins als peus, peró 4 o 5 vegades més gran! Aquest tipus de muntanyisme metropolità (i dic metropolità perquè en cap moment perds de vista la massa urbana) és un del ocis preferits de la població coreana! La imatge és força curiós perquè s’ho prenen molt en serio i van molt ben preparats, així que pots veure grups de gents amb xiruques i pals, asseguts tranquil·lament esperant al metro a Seul Station. Aquí teniu una foto del gran grup d’alpinistes (Fanny, Audrey, Ari, Benoit, Carlos, Jose, Samuel i jo) i una foto del pic del Bukhansan, que sembla les rambles el dia de St Jordi!
Aquest oci tan saludable va acompanyat de l’altra gran afició coreana que tot coreà dur a terme més d’un cop per setmana: el Soju! No sé si ja havia parlat d’això, però el Soju és una beguda alcohòlica, 20 %, feta d’arròs. És molt popular, i no és pot entendre la cultura coreana sense parlar del Soju. Es beu amb gots de xupito sense mesclar-lo amb res i ben bé se’n poden beure un parell o tres ampolles per persona en un sopar! Per a la societat coreana el fet d’emborratxar-se fins alts nivell no es beu amb mals ulls, tot el contrari, beure molt és un acte de noblesa que et fa respectar davant els teus companys! Així que no és estrany que sortint del bar et topis amb un grup d’empresaris ben mudats, amb les americanes i corbates, caminant en ziga-zaga, o que sopis al costat d’un grup de jubilats que al cap d’una estona comencen a cantar apassionadament!
Sé que potser no he fet el millor parlant d’aquest dos temes en un mateix post, però explicant-ho així avanço un pas més en la meva descripció dels contrasts urbanístics a la ciutat de Seül, també incloc el contrast en l’oci coreà, i que fa reafirma la idea de la societat coreana com la societat dels contrasts.
una abraçada i visca el Barça campió!!!
Hola companys!
El post passat no l’heu de prendre per exemple! Estava més ‘inspirat’ de lo normal i la situació també era més especial de lo normal! El post d’avui, però, serà un post normal, dintre de la normalitat que un pot tenir quan viu a l’altre punta del món!
Per sort sembla que les meves prediccions meteorològiques de l’última vegada es comencen a complir i la cosa sembla que s’estabilitza en tots els sentits, i que la tempesta sembla ja és lluny d’aquí! Començo a tenir la sensació de estar vivint un programa d’intercanvi en certa manera normal!
No sé si ho havia comentat mai però assisteixo a un curs de llengua coreana, fem 6 hores de coreà a la setmana! La veritat és que és molt interessant perquè ha part de l’estudi de la llengua pròpiament dita la professora ens ensenya cultura coreana, que d’altre manera no podríem aprendre. En va ensenyar, per exemple, com comportar-nos de manera educada davant de persones més grans, no sé si ho recordeu però el tema de la formalitat aquí a Corea és molt important! I també, i aquí és on jo volia arribar, en va ensenyar els vestits tradicional que ells anomenem HanBon! I no tan sols ensenyar sinó que vam poder provar-los i tot! Aquí teniu una mostra de la elegància!
No us penseu pas que la gent va vestida així pel carrer! Aquestes robes són per a diades especial com ara any nou, el festival de la lluna, o fins i tot la boda! Per a la cerimònia nupcial utilitzen els vestits amb colors més vius, i quasi sempre el color rosa per als nois! Així que ben bé aquesta foto pot ser molt similar a la de la meva boda…si és que finalment trobo una novia coreana! Per cert la meva ‘promesa’ en aquesta foto és la Audrey, una companya francesa de classe!
Bé doncs, poden respirar profundament amb tranquil·litat dono per acabat uns dels primers post normal!
Tot desitjant-vos una bona setmana santa, us envejo perquè aquí no la celebren, i sobretot molta sort per als culés, que dissabte tenim una gran cita! Per cert, veure el partit peti qui peti, encara que aquí seran les 5 de la matinada!
una abraçada!
 | Núria (xiruca) en I neva i neva… |
 | Anna Alegre Valls en I neva i neva… |
| Èlia Pons en I neva i neva… | |
 | Sílvia en Welcome to America! |
 | Marta en Welcome to America! |
Welcome to America! 