Reflexions del primer mes

Hola amics!

Primer de tot les meves sinceres disculpes per mantenir-vos sense notícies durant tants dies, acabo de mirar i feia gairebé 15 des del meu últim post! La veritat és que no tinc una excusa clara per a justificar la meva falta d’escriptura, perquè de fet motius per escriure n’he tingut i molts!

Podria fer un resum d’aquest dies: amb les barbacoes de cap de setmana i descripcions del diferents llocs que hem visitat, i ben segur que m’ocuparia un bon grapat de línies. Però he pensat que aprofitant que he celebrat el primer mes a Corea, escriuré una cosa una mica més especial.

M’agradaria descriure els meus sentiments i reflexions sobre aquest primer mes en una terra desconeguda com ho és Corea. Ara bé al intentar-ho hem trobo amb una dificultat afegida. Quan es tracta de descriure un esdeveniment és senzill de redactar, ja que tenen un desenvolupament temporal clar, tanmateix els sentiments i reflexions estan distribuïts en la meva ment en un caos considerable. Tot i això tinc la intenció de posar fil a l’agulla i intentar fer-ho de la millor manera que pugui.

Tinc la sensació que porto a Corea una eternitat. He estant pensant bastant en aquesta sensació, tenia por que provingui de no estar passant una bona estada, perquè ja ho diuen que les coses bones passen molt rapides i les dolentes no tan. Tot i que després de pensar-ho la verdadera causa és una altra: aquí cada dia és una nova aventura, et passen coses que no et podries imaginar el dia anterior, i et trobes en un munt de situacions que serien impensables en la teva vida rutinària, i tot això sense tenir en compte els desgraciats esdeveniments catastròfics com ara el terratrèmol, tsunami i fugues nuclears…

Aquesta sensació és magnifica perquè en un mes em sembla d’haver viscuts anys! Tot i que en part tinc ganes que la situació esdevingui una mica més estable, m’agradaria ser jo l’amo de la situació, tenir les regnes, i poder sortir d’aquest torrent d’emocions que t’empeny sense parar.

Ser que amb aquest paràgraf no és fàcil extreure una clara conclusió de com em sento: però ja se sap que les solucions clares i precises només son dignes de les matemàtiques cartesianes i les emocions estan molt lluny d’aquesta ciència exacte.

Les emociones que he viscut aquest més no podrien ser compreses sense tornar a mencionar la catàstrofe de Japó. El tema ha anat fluctuant des que va succeir, amb això vull dir que els primers dies van resultar una gran angoixa, no teniem ni idea de com evolucionaria la situació i pensàvem el pitjor. Al cap d’una setmana la cosa va semblar que s’estabilitzava i que podíem respirar tranquils, però la cosa va tornar-se a posar negre la setmana passada: els japonesos no tenien controlada la situació, s’abocava radioactivitat al mar, però el més preocupant era que el vent canviava de direcció i enviava el material radioactiu directament cap a Corea. A tot això se li va afegir la predicció de pluja per al dijous 7 d’abril (ahir) que podia suposar pluja radioactiva…amb tot aquests inputs la societat coreana, ja era hora, començava a mostrar algun símptoma de nerviosisme que no havien manifestat fins aquest moment. Els altres que van entrar en estat d’histèria van ser els nostres amics i companys alemanys. La premsa catastrofista germana i el vague record de Txernòbil han fet que no poguessin aguantar més la situació, fessin les maletes i tornessin cap a Europa! I la seva marxa ha provocat, a part de perdre dos molt bons companys de viatge, més d’una situació crítica entre els estudiants d’intercanvi, inclosos jo mateix. Però tot té una part positiva, i és que després de la tempesta ve la calma, i esperem que aquesta s’hi quedi per una temporada.

La preocupació gairebé ha desaparegut i crec que ara comença una molt bona etapa de la meva aventura, perquè tinc els músculs i els sentiments molts relaxats, després d’haver-los mantingut en tensió durant molt dies.

Com us podeu imaginar ha sigut un esdeveniment que m’ha marcat profundament aquest primer mes, que em marcarà durant la meva estada a Corea i que de ben segur em marcarà durant la resta de la meva vida!

Arreveure Mithra! Fins la propera Robin! Encantat d’haver compartit amb vosaltres l’inici de l’aventura!