Aquest curiós país: ‘wedding ceremony’

Crec que torna a ser hora de reprendre la idea del blog!

M’ha costat unes setmanes tornar a tenir ganes d’escriure, però bé, començo a tenir experiències i anècdotes divertides de la segona etapa a Corea, i tinc ganes de compartir-les amb tots vosaltres.

Des de que vaig arribar a Corea, bé de fet des de que vaig veure ‘Españoles por el mundo’, hem rondava pel cap una idea, que vaig poder materialitzar el dissabte passat! Aquesta idea era assistir a una boda coreana! i ja veureu que és una experiència digne d’escriure al blog.

Primer de tot explicaré el més sorprenent, que jo encara em costa de creure, el com van aconseguir participar-hi. El José, un del malaguenys, va anar a la oficina de relacions internacionals de la universitat per arreglar uns papers. Mentre ho feia la secretaria li va preguntar tot inocenment: ‘Do you play the guitar?’ El José és un gran apassionant de la guitarra espanyola i no va dubtar en respondre un efusiu ‘ yes’. Llavors la secretaria li va preguntar si podia anar a tocar la guitarra a la boda d’un company seu. El José, que s’apunta a totes, no va pensar-s’ho ni un moment en acceptar, tot pensant en el buffet! Així que va fer camí cap al dormitori i ens va preguntar si el podíem acompanyar a cantar. I així és com es va formar l’internacional quartet vocal i guitarra espanyola.

Ens vam ‘preparar’ una cançó i el dissabte a les 11 a.m. vam quedar amb el nuvi al centre comercial d’Incheon; on increïblement es celebraria la boda. Val a dir que vam conèixer el nuvi una setmana abans del casori tot bevent unes cerveses.

El ‘wedding hall’, el lloc on es celebra el casament, està a la 3r planta del centre comercial d’Incheon, i s’hi arriba tot travessant el H&M i algunes botigues de moda infantil. No el descriure perquè amb un parell de fotos crec que n’hi ha prou.

Les boda aquí són molt més lleugeres: duren mitja horeta curta, i els assistents estan asseguts en còmodes cadires, amb aire condicionat o calefacció si s’escau.

Desprès del ‘si vull’, i els anells, que per cert no hi havia petó (massa escandalós per aquesta societat), ens tocava cantar! La veritat és que no ho vam fer malament, i els assistents ens van oferir un càlid aplaudiment. Tenim vídeo, però te drets d’autor…! Així que serà per a ús privat!

A me’n oblidava, un parell de trets curiosos que van fer l’experiència molt divertida: hi havia pastís de boda que van tallar amb una espasa, el problema és que era un pastís rodó de menys d’un pam de diàmetre, de nata i sense cap gràcia! Un cop tallat unes hostesses el van retirar i ja no el vam tornar a veure més, la gràcia és que just uns minuts desprès de retirar-lo en van tornar a posar un de nou, totalment idèntic, per a la següent boda que no tardaria en començar! Per cert el pastís tenia dos veles (una blava i una de vermella) que van ser re utilitzades en el següent pastís, devia ser una boda ‘low cost’. L’altre cosa curiosa va ser la sortida del nuvis: un cop casats els nuvis feien el camí cap a la porta del hall amb la musica de marxa nupcial, i a la porta els esperaven uns quants nens per tirar confetis (fins aquí res massa sorprenent), el que passa és que després de la tirada de confetis, en compte de marxa cap al restaurant, van fer marxar enrrere, van desfer el camí fet com si res i van començar a fer fotos just davant del altar!

El dinar va ser a la planta quarta del centre comercial, un buffet lliure, de qualitat mitjana-baixa, en una sala plena de taules rectangular… i cadascú es podia asseure on vulgues, així els nuvis s’estalvien la sempre difícil feina de distribució!

En fi…tot ben curiós! Tinc la sensació que intenten importar una tradició, el casament tipus occidental, que no es seva, i no ho acaben de fer com caldria!

Bé doncs espero tornar a agafar la rutina del blog i anar-vos explicant de nou aquestes coses curioses, i en general tot el que estic vivint en aquest curiós país!

una abraçada!

PD: A ella li agradava molt llegir el blog, i sempre m’animava a seguir escrivint! De fet la idea va ser seva! Sempre amb tu!